
10 anys del gran terratrèmol del Japó oriental。Vaig començar aquest bloc just després del terratrèmol ("Aoi Kamome" va començar com a pàgina d'inici).、3a generació en aquest bloc。(Ja més de 20 anys) També en faran 10 anys。
Tothom simpatitza amb (i no només) les víctimes del gran terratrèmol del Japó oriental.、Tenir ganes d'ajudar tant com sigui possible。es pot creure。Però、Tocant els informes de desastres de diversos llocs、Cada vegada que hi penso, sento que el dolor al pit augmenta.。Les forces de la natura que estan fora del control de les víctimes de desastres、La pobresa del sistema d'ajuda allà、Aquesta és l'essència del dolor。
La frase ``El Japó és un país propens a desastres'' també surt de la boca dels polítics cada cop.。救助用のグッズや医療などの技術は進歩している。però、システムは江戸時代と基本的に変わらない。避難所がお寺や神社から体育館になり、使い古しの衣類がブルーシートや災害用毛布に変わっただけ。可哀そう、気の毒、我慢という感情レベルで終わってしまう(もちろん擦れすら無いよりはましだが)。「寄り添う」などという正体の無いことばや優し気な音楽を流すだけでなく、もっと具体的な結果に結びつける考え方ができないものだろうか。人権に対する配慮など、むしろ江戸時代より劣化しているのではないかとさえ思える。
エンジニア、自然科学者だけでなく、あらゆる分野の専門家たちの活発な意見が必要だ。現状では政府や首長たちの諮問を待つ少数の専門家だけが、彼らの意向に沿うような方向性を述べるだけのように見える。わたしたちももっと考え、発言し、彼らを動かさなくてはならない。そういう意識を持つことが大切だ、crec que。「復興」という言葉を聞くたびに、それが「人を呼び込む」とか「経済の活性化」とか、まるで選挙運動か商店街の寄り合いのような言葉に置き換えられているのを感じる。ゴールの具体的な姿への議論がないまま、「復興」という感情的なイメージだけが先行しているように感じる。「これが復興という意味だったの?」という絶望に変わらないことを。